La Sentencia Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección Primera, de 23 de noviembre de 2020 confirma la decisión de instancia que  admitió la demanda formulada por D. Constantino contra las empresas Alstom Transportes S.A., Alston España IB y Alstom Chile S.A,. y Fondo de Garantía Salarial, declarando la improcedencia del despido del actor y  a la readmisión inmediata del
Trabajador en las mismas condiciones de trabajo que regían antes de producirse el despido o, a su elección.  Declara el Tribunal al efecto que:

«(…)  En el tercer motiu de recurs, emparat en l’apartat c) de l’ article 193 de la LRJS, es plantegen els temes de incompetència jurisdiccional i territorial ja plantejats a la instància i es denuncien com a infringits l’ article 21 del Reglament 1215/2012 de 12 de desembre, 25 de la LOPJ i 10 de la LRJS. Els demandats argumenten que l’acomiadament del demandant es va dur a terme per una empresa xilena amb la qual estava lligada el treballador en virtut de contracte de treball subscrit amb la mateixa sense cap relació amb la prestació de serveis anterior amb Alstom España, per la qual cosa no existeix competència internacional doncs la competència exclusiva per a resoldre la demanda de acomiadament correspondria exclusivament a l’òrgan jurisdiccional competent de Xile, davant el qual el treballador havia plantejat ja una reclamació resolta a sentència. La argumentació es coherent amb el plantejament que manté la empresa demandada a judici, pero aquest plantejament no ha estat acollit en els fets provats de la sentència que es recorre que manté la existència d’un grup empresarial entre les demandades Alstom España, Alstom Transporte i Alstom Chile S.A. i una relació ininterrompuda del treballador primer amb Alston España, relació suspesa el 2012 per acord entre empresa i treballador quan aquest, a càrrec de la empresa i fins i tot percebent en aquest temps la retribució corresponent, va seguir un curs a Estats Units de un any de durada, havent pactat les parts que en acabar el mateix la empresa decidiria en quina empresa del grup es reincorporaria. Així es va fer i la empresa va decidir que s’incorporés a la Alstom de Xile signant el contracte corresponent on es feia constar que conservava la vinculació amb la seguretat social espanyola. A partir de aquest fonament fàctic, no podem acceptar que el lloc de prestació de serveis fos Xile, doncs la seva prestació de serveis en aquell Estat no va ser sinó un pas més en la carrera professional del demandant al Grup, desenvolupada a Espanya, França i aquell país americà, tot per decisió del grup empresarial. Val a dir també que d’acord amb el que disposa l’ article 25 LOPJ tant la empresa «Alstom Transporte S.A.» en la qual ha estat enquadrat el treballador d’ençà 2001 com la també codemandada «Alstom Española IB S.L.» tenen nacionalitat espanyola, com el propi treballador, domicili a Espanya (Madrid) i també a Santa Perpetua de Moguda el centre de treball principal amb el qual ha estat vinculat el treballador. Es reuneixen per tant dos dels tres requisits alternatius que requereix el dit precepte per a establir la competència dels Tribunals laborals espanyols. En tot cas, no existeix litispendència ni cosa jutjada respecte de cap procediment que es segueixi a Xile, doncs el treballador no ha impugnat el seu acomiadament a aquell país sinó a Espanya on es troben les empreses del grup amb les que ha estat major temps vinculat. Existeix una reclamació judicial a Xile però s’ha demostrat que es refereix a una qüestió relativa a la seguretat social, salaris pendents i despeses de viatge de retorn a Europa del demandant i no a l’acomiadament, havent-se dictat sentència que no ha adquirit fermesa en estar pendent de recurs. Pel que diu respecte a la competència territorial, a partir de la competència dels Tribunals espanyols, les recurrents sostenen que d’acord amb l’ article 10.1 LRJS els demandant havia de concórrer bé als jutjats de Madrid, domicili de la empresa o bé als jutjats de Sabadell, circumscripció a la que pertany Santa Perpètua de Moguda, on havia treballat el demandant fins a desplaçar-se a França. Cap sentit te en aquest moment processal referir-se a la competència dels jutjats de Madrid doncs la opció entre el domicili de la empresa i el lloc de prestació de serveis correspon a la part actora, i respecte de la competència dels jutjats de Sabadell havent acceptat el jutjat de Barcelona la seva competència territorial cap sentit té plantejar ara aquesta qüestió doncs en tot cas la competència pel recurs correspon a aquesta Sala Social i no es possible en un procediment urgent com el de acomiadament abocar a la part a un pelegrinatge jurisdiccional, menys encara quan ni en conciliació administrativa ni judicial cap de les demandades va oposar aquesta incompetència que havia a més de examinar d’ofici el jutjat, reservant la al.legació al mateix moment de contestar la demanda. S’escau doncs desestimar el motiu».

«(…) En el següent motiu de recurs, es denuncia infracció de l’ article 8 del Reglament CE 593/2008 de 17 de juny sobre llei aplicable a les obligacions contractuals, argumentant que la legislació aplicable no seria la espanyola sinó la xilena en discutir-se la extinció d’una relació contractual que va tenir lloc en aquell país. No es pot acceptar la dita argumentació doncs a parir dels fets provats la relació del treballador va ser sempre amb el Grup Alstom havent desenvolupat la major part de la seva carrera professional a Espanya ininterrompudament fins a 2012 en que es va desplaçar a França seu de la empresa matriu per a desenvolupar un pla formatiu després del qual la empresa li va pagar un curs de formació al Estats Units durant el qual es va considerar  suspesa la relació laboral per pacte entre les parts, encara que el treballador va continuar percebent el seu salari mitjançant facturació contra la Alstom francesa que va emetre des del seu domicili permanent a Barcelona (carrer Mandri), havent pactat així mateix empresa i treballador que acabada la formació al EEUU la empresa designaria aquella empresa del grup en la qual es reincorporaria i que va ser la empresa Alstom Chile, sense que en cap moment Alstom España comuniqués al demandant la extinció de la seva relació laboral, mantenint a més l’assegurança mèdica existent i el cotxe de empresa, tal i com admet la pròpia part recurrent. Es coherent per tant el que el demandant no hagi reclamat en cap moment per l’acomiadament davant els òrgans judicial xilens competents i s’hagi dirigit a la seva empresa de sempre, integrada en el repetit grup empresarial, un cop per la empresa xilena se l’ha despatxat i el grup no li ha ordenat la reincorporació a la empresa espanyola ni a cap altre del grup Alstom. Per tant la relació ha de continuar regint-se per la legislació espanyola un cop tancada unilateralment per la empresa la seva prestació de serveis a Xile».

«(…) En el següent motiu de recurs la part nega la existència de grup empresarial denunciant infracció de la doctrina jurisprudencial al respecte, doctrina que no concreta de cap manera, el que seria suficient per a desestimar el motiu. En tot cas, a partir dels fets declarats provats la Sala dona per reproduïts els arguments de la sentència de instància suficients per a justificar la existència de grup empresarial que ni tant sols la pròpia part recurrent nega explícitament, encara que fa referència a que el demandant ha arribat a un acord amb Alstom Chile i a que mai ha prestat serveis per Alstom España IB S.L., que haurien per això de ser absoltes, qüestions que la Sala examinarà més endavant».