Estimación de una declinatoria de jurisdicción en un proceso de divorcio, por corresponder la competencia a los Tribunales de Andorra (AAP Lleida 13 junio 2019)

p._21_dalt_suxette_boringer_tremetinaire_agencies

El Auto de la Audiencia Provincial de Lleida, Sección Segundo, de 13 de junio de 2019 declara que: «Per poder determinar la jurisdicció competent cal identificar correctament la normativa aplicable. En primer lloc, no es comparteix que no sigui aplicable el Reglament (CE) nº 2201/2003 del Consell, de 27 de novembre de 2003, relatiu a la competència, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria matrimonial i de responsabilitat parental, que deroga el Reglamento (CE) núm. 1347/2000, i que es conegut com a Reglament Brussel les II bis. Així ho considera la resolució apel lada pel fet que el demandat sigui nacional d’un país tercer, el Principat d’Andorra, on a més, hi resideix junt amb els fills del matrimoni, els quals també tenen la nacionalitat andorrana. El Reglament 2201/2003 té un àmbit d’aplicació universal, amb independència que els cònjuges siguin nacionals d’estats membres de la Unió Europea i de que hi estiguin domiciliats o no. Així resulta del contingut del seu art. 3 , on nomes s’utilitza el punt de connexió de la nacionalitat en un dels set furs que recull. Convé recordar ara que aquest Reglament té per objecte determinar la competència judicial internacional, però no la llei aplicable al cas ni la competència territorial. La seva aplicació universal ha estat declarada pel TJUE a la seva sentència de 29-11-07, assumpte C-68/07 , Kerstin Sundelind López y Miguel Enrique López Lizazo. En aquest cas, la Sra. Sundelind era de nacionalitat sueca, el Sr. López de nacionalitat cubana i el matrimoni va residir a França fins la separació de fet, arran de la qual el Sr. López va tornar a Cuba. Diu aquesta resolució del TSJUE que: «En efecto, como se desprende de los considerandos cuarto y octavo del Reglamento nº 1347/2000, cuyas disposiciones sobre la competencia en asuntos relativos al divorcio han sido retomadas en lo fundamental por el Reglamento nº 2201/2003, éste tiene por objeto establecer normas de conflicto uniformes en materia de divorcio para garantizar que la libre circulación de personas sea lo más amplia posible. Por tanto, el Reglamento nº 2201/2003 también se aplica a los nacionales de Estados terceros que presenten vínculos suficientemente profundos con el territorio de uno de los Estados miembros , según los criterios atributivos de competencia previstos en dicho Reglamento, criterios que, según el duodécimo considerando del Reglamento nº 1347/2000, se basan en el principio de que debe existir un vínculo real entre el interesado y el Estado miembro que ejerce la competencia» (la cursiva és nostra). El Tribunal Suprem a la seva sentència de 21-12-17 també ha admés la seva aplicació «con independencia de que el demandado sea o no nacional de un Estado miembro». Ara bé, el propi Reglament preveu el cas que com a resultat d’aplicar els furs de l’art. 3 el Tribunal d’un Estat membre de la UE no resulti competent. En aquest supòsit permet que el Tribunal d’un Estat membre pugui acudir a les normes de jurisdicció internacional nacionals (que és el que ha fet aquí la interlocutòria apel lada), sempre que concorrin dos requisits: 1.- que els arts. 3, 4 i 5 no siguin d’aplicació exclusiva, i segons l’art. 6 són exclusius quan el demandat tingui la residència habitual a un estat membre o sigui nacional d’un estat membre; i 2.- que cap altre Estat membre no sigui competent segons els arts 3, 4 i 5. Aquest seria el cas que ara ens trobem, atès que el demandat compleix el primer requisit al tenir la residència habitual a Andorra i la nacionalitat andorrana, per la qual cosa els furs dels arts. 3 a 5 no són d’aplicació exclusiva i, segons el que resulta de la prova aportada, al marge de la possible competència dels Tribunals del Regne d’Espanya que és el que ara hem de determinar, cap altre Estat de la UE podria ser competent. En conseqüència, si per aplicació dels furs de l’ art. 3 del Reglament s’arribés a la conclusió que no fos competent la jurisdicció espanyola, s’hauria d’acudir a la normativa nacional per esbrinar la jurisdicció competent, en el nostre cas, l ‘ art. 22 quàter c) de la LOPJ , com finalment fa la interlocutòria apel lada».

Un comentario

Deja un comentario