La Sentencia de la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Primera, de 29 de noviembre de 2018 desestima el recurso de apelación contra una sentencia del Juzgado que trae a causa  un procedimiento de jurisdicción voluntaria para que se fijase  un plazo de 30 días para que el hijo de la solicitante presentase ante un notario de Italia el testamento ológrafo que su difunto marido muerto en Barcelona, ​​donde residía desde hacía muchos años, sin haber perdido su nacionalidad italiana por lo que, en su opinión,  son las leyes italianas las que deben regir la su sucesión.  Para la Audiencia «la demandant sosté que la successió del seu marit es regeix per la llei italiana en ser de nacionalitat italiana. La competència territorial dels tribunals espanyols derivaria de l’ art. 22 quarter LOPJ que, en matèria de successions atribueix competència als tribunals espanyols, entre altres supòsits, quan el causant hagi tingut la seva residència habitual a Espanya. L’ art. 9 de la llei de jurisdicció voluntària (Llei 15/2015 de 2 de juliol), en gran mesura i llevat alguna excepció, no estableix un règim propi en matèria de jurisdicció voluntària sinó que es remet a aquella norma en aquells supòsits no regulats pels tractats i normes internacionals en vigor per Espanya. També la llei 29/2015 de 30 de juliol de cooperació jurídica internacional en matèria civil s’aplica amb caràcter subsidiari tant a les normes de la UE i tractats internacionals en els que Espanya sigui part com a les normes especials de dret intern( article 2 ), entre les quals es troben les normes de dret internacional privat previstes a la llei de jurisdicció voluntària ( DA 1a). Doncs bé, ni el Reglament UE nº 1215/12 ni el 650/12 són temporalment aplicables al present cas atesa la data de defunció dels testador. Tampoc ho és el Reglament 44/2001 que expressament exclou del seu àmbit d’aplicació els testaments i les successions. Que els tribunals espanyols puguin tenir competència d’acord amb aquest precepte i que la legislació italiana sigui la que regeixi la seva successió no significa que els tribunals espanyols, en cas de ser territorialment competents, hagin d’aplicar les normes processals italianes. L’ art. 3 LEC preveu que, amb excepció del que puguin preveure tractats i convenis internacionals, els processos civils que es segueixin en territori espanyol es regiran únicament per les normes processals espanyoles. En els aspectes processals regeix així la lex fori. La previsió de l’art. 10 LJV en referir-se a la llei aplicable als expedients de jurisdicció voluntària que es tramitin pels òrgans judicials amb elements de dret internacional, no modifica, per tant, el principi general que els requisits formals, relatius al procediment, queden sotmeses a la llei espanyola, com a llei del foro, competent en matèria processal. No obstant, entén la doctrina que podrien estar sotmeses a la llei que regula el fons, determinats requisits materials com podria ser la legitimació per instar l’expedient. Són per tant les normes de processals d’Espanya que regulen el procediment les que han d’aplicar els tribunals espanyols davant els que s’ha presentat l’expedient de jurisdicció voluntària, i no les normes processals italianes. Refereix la Sra. Jacinta que la legislació italiana contempla el dret dels interessats en un testament hològraf a demanar al jutge que doni un termini perquè es presenti a un notari per tal de procedir a la seva publicació. Aquesta pretensió podria demanar-la la Sra. Jacinta als tribunals italians atès que és la llei italiana que ha de regular la successió del seu difunt marit i no sembla que hi hagués cap inconvenient perquè ho pogués demanar als tribunals espanyols mitjançant un procediment ordinari en el que es reclami al dipositari del  testament una obligació de fer, però no pot fer-ho per la via d’un expedient de jurisdicció voluntària per les raons que seguidament s’exposen. Així, és cert, com sosté l’apel lant que d’acord amb l’article 1.2 LJV » se consideraran expedientes de jurisdicción voluntària a los efectos de esta ley todos aquellos que requieran la intervención de un ógano jurisdiccional apara la tutela de derechos e intereses en materia civil y mercantil, sin que exista controvèrsia que deba sustanciarse en un proceso contencioso». No obstant i malgrat que la doctrina és de l’opinió que la LJV no estableix un sistema de numerus clausus d’expedients (les «normes de tramitació» del C.II del T.I així ho porten a pensar), hi ha determinats assumptes que amb la nova LJV han quedat exclosos de l’àmbit competencial dels tribunals i s’han distribuït entre altres professionals, alguns de forma exclusiva. Aquest és el cas de la presentació, adveració, obertura i protocol lització dels testaments hològrafs que s’ha atribuït en exclusiva als notaris (DF 11a) de manera que aquests expedients, amb la nova LJV, passen de ser expedients de jurisdicció voluntària per ser actes notarials o com diuen altres autors, expedients de jurisdicció voluntària exclosos de l’àmbit dels òrgans judicials. D’aquesta manera el requeriment que la Sra. Jacinta demana que el jutge dirigeixi al seu fill, es podrà demanar al notari competent per actuar en el lloc en el que el causant hagi tingut el seu darrer domicili, el lloc on hagi mort o on estiguessin la major part del seu patrimoni sempre que es trobin a Espanya, conforme estableix i expressament preveu l’actual article 61 de la Llei del Notariat . Alguns autors mantenen, però, que la competència internacional dels notaris pot resultar determinada pel que disposa el Reglament 650/2012 en matèria de successions. En definitiva i en qualsevol cas, la presentació, adveració, obertura i protocol lització dels testaments hològrafs en considerar el legislador que predominen elements de naturalesa administrativa i no es posa en risc la tutela dels drets i interessos afectats, han quedat d’aquesta manera fora de l’àmbit que correspon als òrgans judicials (punt V del Preàmbul), Per tant, s’ha de confirmar la falta de competència del jutjat de 1a instància.