La competencia corresponde al tribunal alemán según el Reglamento Bruselas I pues el origen de la deuda que se reclama es de carácter contractual y su cumplimiento debía tener lugar en Alemania (AAP Girona 2ª 5 mayo 2021)

El Auto de la Audiencia Provincial de Girona, Sección Segunda, de 5 de mayo de 2021 desestima un recurso contra el Auto de fecha 8 de julio de 2020 del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 4 de Figueres, dictada en los autos de Ejecución de título judicial extranjero 113/2019, con las siguientes consideraciones legales:

«(,,,) La interlocutòria d’instància ha declarat caducada l’acció executiva exercitada per haver transcorregut més de cinc anys des de l’expedició del títol que la fonamenta, d’acord amb el que estableix l’ article 518 LEC . La part recurrent considera que l’acció executiva ja s’havia iniciat a Alemanya, per la qual cosa, i d’acord amb allò que estableix l’ article 239 LEC , ja no pot caducar. Per mirar de demostrar-ho va presentar en aquesta alçada prova documental que va ser admesa per la Sala (…). El primer que cal establir és quina és la normativa aplicable al cas. La resolució impugnada estableix que ho és el R.1215/2012 del Parlament Europeu. La recurrent, en canvi, considera que ho és el Conveni de Bruseles de 1968. Sosté la seva postura en el fet que, al seu entendre, el Reglament esmentat només és aplicable a les resolucions dictades a partir de la seva entrada en vigor. Considerem, com ho fa el Jutge d’instància, que la norma aplicable és el Reglament esmentat. Aquest regula el reconeixement i execució de les resolucions dictades. Per tant, és aplicable a partir del moment en què aquest reconeixement i execució ha de tenir lloc per part de l’òrgan judicial davant del qual es reclama aquesta execució. Això té lloc, en el cas que ens ocupa, en el mes de setembre de 2019, per la qual cosa el Reglament, que entrava en vigor a partir del 10/1/2015, és el que regeix el procediment que ens ocupa (…). Un pressupost previ a estudiar si l’acció exercitada es troba caducada és la de determinar si els tribunals espanyols tenen jurisdicció per conèixer de la demanda presentada. Encara que aquesta és una qüestió no plantejada ni a la interlocutòria d’instància ni en el recurs presentat, és una qüestió d’ordre públic que ha de ser coneguda d’ofici pel tribunal. Del títol en què es vol fonamentar l’execució es deriva que ens trobem davant d’una relació contractual entre parts (préstec) que, per incompliment del prestatari, comporta que sigui condemnat al pagament. El demandat (un d’ells, més concretament) en aquell procediment inicial seguit davant dels tribunals alemanys era el senyor Adelaida , domiciliat a Düsseldorf. És contra aquesta persona que s’inicia el procediment d’execució a Alemanya, sense aconseguir el cobrament del deute. Posteriorment, quan es té coneixement de la seva mort, l’acció executiva es vol exercitar contra la seva hereva (la vídua del Sr. Adelaida ), de la qual es diu que té el seu domicili a Catalunya. Considerem que els tribunals espanyols no tenen jurisdicció per conèixer de la demanda presentada per un doble motiu: 1) Perquè la demanda executiva ja es va iniciar a Alemanya, tal com defensa la recurrent en aquesta alçada per mirar de combatre que s’arxivi la mateixa per caducitat. Per tant, si és així, és davant del tribunal alemany que  s’ha de seguir l’execució contra la seva hereva. No cal oblidar que ella és subroga en els drets i obligacions que competien al causant i el substitueix en la seva posició. El fet que aquesta hereva pugui tenir la seva residència a Catalunya no impedeix que el tribunal alemany pugui actuar contra els seus béns, si s’escau (el demandant vol embargar un immoble seu per cobrar el deute reconegut en la sentència dictada a Alemanya), via cooperació judicial internacional. El que no és possible és que se segueixin dos vies executives paral·leles en dos països diferents per raó d’un mateix títol judicial. 2) Perquè del que estableix l’article 7 del Reglament esmentat es desprèn com, igualment, és el tribunal alemany qui té competència per conèixer d’aquesta execució. En concret, la norma esmentada estableix el següent: » Competencias especiales Artículo 7 Una persona domiciliada en un Estado miembro podrá ser demandada en otro Estado miembro: 1) a) en materia contractual, ante el órgano jurisdiccional del lugar en el que se haya cumplido o deba cumplirse la obligación que sirva de base a la demanda;» De la documentació aportada per la demandant es desprèn que l’origen del deute que es reclama és de caire contractual i que el seu compliment havia de tenir lloc a Alemanya. Per tant, d’acord amb la norma que ressenyem del Reglament de 2012 la competència correspon al tribunal alemany, on es permet que sigui demandada la Sra. Adelaida . Considerem doncs, en definitiva, que les raons exposades porten a concloure que els tribunals espanyols no tenen jurisdicció per conèixer de la demanda plantejada, la qual cosa és apreciada d’ofici per aquest tribunal, comportant la desestimació del recurs interposat». 

Deja un comentario