Declaración de falta de jurisdicción y archivo la demanda por terrenos confiscados en Playa Esmeralda en la que se ubican dos hoteles propiedad cubana explotados por una entidad hotelera español  (SJPI nº 24 Palma de Mallorca 3 mayo 2021)

El Auto de la Audiencia Provincial de Palma de Mallorca, Sección Tercera, de 18 de marzo de 2020 estimó el recurso de apelación contra el Auto el 2 de septiembre de 2019 el Juzgado de Primera Instancia nº 24 de Palma de Mallorca que declaró la falta de jurisdicción y de competencia internacional del Tribunales españoles para conocer de litigio. El origen del mismo fue una demanda de una entidad de nacionalidad estadounidense, que exponía ser sucesora de unas entidades que ostentaban la propiedad del llamado “Ingenio Santa Lucía”, en Cuba, dedicado a la explotación de la caña de azúcar que fue confiscada por el Gobierno cubano tras la revolución de 1959. Se daba la circunstancia que en los terrenos confiscados se halla Playa Esmeralda en la que se ubican dos hoteles propiedad de Gaviota S.A, sociedad de propiedad estatal, que son explotados por la entidad demandada M.H.I., S.A.

En el presente Auto del Juzgado de Primera Instancia nº 24 de Palma de Mallorca, de 3 de mayo de 2021 la jueza recuerda que el Derecho interno establece la prerrogativa de un Estado, organización o persona de no ser demandado ni enjuiciado por los órganos jurisdiccionales de otro Estado. En consecuencia argumenta la falta de jurisdicción que tienen los tribunales civiles españoles para resolver la demanda presentada por los herederos de estas tierras expropiadas, a raíz de un informe solicitado por el Ministerio de Asuntos Exteriores. De acuerdo con esta decisión

(…) D’acord amb l’exposat anteriorment, en el present plet ens trobem amb una demanda dirigida contra l’Estat de Cuba en la que el fet controvertit principal a resoldre per a la seva estimació és la licitud del títol de propietat que aquest Estat ostenta sobre els terrenys de Playa Esmeralda, situats a Cuba i que varen ser adquirits a través d’un acte de nacionalització realitzat a l’any 1960 sota l’empara de la Llei 890. Aquest mateix criteri, relatiu a la necessitat de valorar la licitud del títol de propietat de Cuba sobre els terrenys objecte de controvèrsia per a resoldre el plet, va ser recollit a la Interlocutòria dictada per l’APIB el dia 18 de març de 2020, on es disposa que » Siendo ello así, como se destaca en la resolución apelada, no puede obviarse que el análisis de la pretensión actora exige inexcusablemente y como cuestión de fondo el examen de la decisión de nacionalización de bienes – «confiscación» en términos empleados en la demanday de su licitud por aplicación del Derecho internacional. Ningún pronunciamiento puede hacerse de la conducta de la demandada generadora según la actora de su derecho sin examinar ese acto que en su día llevó a efecto el Estado extranjero». Després de formular aquest argument, l’APIB considerà que, tot i així, aquest Jutjat sí que tenia jurisdicció per a resoldre la demanda presentada per Central Santa Lucía perquè l’Estat Cubà no era part demandada en el procediment ni tampoc s’havia realitzat cap reclamació davant aquest Estat o els seus béns. Com ja s’ha exposat, aquesta situació ha canviat després de l’estimació de l’excepció de falta de legitimació passiva necessària plantejada per Melià, resultant que ara la República de Cuba ostenta la condició de part demandada en el plet. A més, precisament s’ha procedit a acordar la crida de Cuba al plet a causa de la impugnació del seu títol de propietat sobre els terrenys de Playa Esmeralda. Per aquest motiu, ha de decaure l’al·legació de la part actora en relació a que l’APIB ja va declarar amb força de cosa jutjada que aquest Jutjat té jurisdicció per conèixer del present plet. Així, com ja s’ha vist, la decisió de l’APIB es va fonamentar en que la República de Cuba no tenia la condició de part demandada en aquest plet, cosa que ara ha canviat. Per tant, cap efecte de cosa jutjada existeix sobre el que és objecte d’aquesta resolució. S’ha de tenir en compte que la Interlocutòria on s’apreciava la falta de litisconsorci passiu no ha estat recorreguda per cap de les parts personades al procediment a través dels mitjans expressament previstos a la LEC, de manera que ha esdevingut ferma i ja no pot ser ni discutida ni revocada. En aquest sentit, una vegada no es va interposar recurs contra la resolució, cap rellevància processal poden tenir les manifestacions contràries a dita resolució incloses a l’escrit d’ampliació de demanda presentat per la part actora. Si central Santa Lucía volia fer valer aquests arguments ho hauria d’haver fet a través de la interposició d’un recurs. Així, resulta ferm l’argument on s’exposa que la demanda presentada per Central Santa Lucía només pot ser resolta si la República de Cuba actua com a part demandada en el procediment, per la seva condició de titular del dret dominical objecte de controvèrsia. Seguint aquest argument, resulta impossible separar l’anàlisi de la jurisdicció i competència d’aquest Jutjat respecte l’acció plantejada contra Melià i Gaviota S.A. i l’exercitada contra l’Estat de Cuba. Per aquest motiu, si es procedeix l’apreciació de la falta de jurisdicció respecte l’acció plantejada contra Cuba s’hauria de decretat l’arxiu del procediment, per la condició que ostenta aquest Estat de litisconsort necessari. D’acord amb el que s’acaba d’exposar, no poden ser acollides les al·legacions de Central Santa Lucía en relació a la intranscendència del present procediment per a l’Estat Cubà i que no era necessària l’ampliació de la demanda contra aquest Estat. La necessitat d’aquesta ampliació ha estat declarada en una resolució ferma contra la que la part actora, i tot poder-ho fer, no va interposar cap recurs. Feta l’ampliació i dirigida la demanda contra l’Estat de Cuba, resulta més que evident la transcendència del procediment respecte d’aquest Estat, més enllà de la decisió que el mateix pugui prendre a l’hora de personar-se o no a la causa. Per tant, en aquest moment sí que és dona la premissa regulada a l’ art. 51 de la LO 16/2015, que disposa que » A los efectos de la presente Ley Orgánica, se entenderá que se ha incoado un proceso ante los órganos jurisdiccionales españoles contra cualquiera de los entes o personas que, de conformidad con la presente Ley Orgánica, gozan de inmunidad, si alguno de ellos es mencionado como parte contra la que se dirige el mismo». D’aquesta manera, resulta plenament aplicable al cas concret l’ art. 49 de la mateixa norma, que estableix que » Los órganos jurisdiccionales españoles apreciarán de oficio las cuestiones relativas a la inmunidad a las que se refiere la presente Ley Orgánica y se abstendrán de conocer de los asuntos que se les sometan cuando se haya formulado demanda, querella o se haya iniciado el proceso de cualquier otra forma o cuando se solicite una medida ejecutiva respecto de cualquiera de los entes, personas o bienes que gocen de inmunidad conforme a la presente Ley Organica». Així, i conforme tot l’argumentat fins ara, resulta que en el present cas s’ha dirigit una demanda contra un Estat, la República de Cuba, que té per objecte la declaració d’il·licitud d’un acte de nacionalització de béns realitzat en aplicació d’una llei dictada per aquest Estat, és a dir un acte reflex de la sobirania del mateix i que per tant ha de ser considerat com a de iuri imperii. Per aquest motiu, s’ha d’arribar a la conclusió que els fets objecte d’aquest plet es troben protegits per la immunitat de jurisdicció que ostenta la República de Cuba conforme a l’ art. 4 LO 16/2015, sense que concorri cap excepció de les previstes als arts. 9 a 16 de la mateixa norma. Aquest fet provoca que l’Estat Cubà no pugui ser demandat ni enjudiciat pels òrgans jurisdiccionals espanyols, d’acord amb la definició d’immunitat continguda a l’ art. 2 LO 16/2015 i el disposat a l’art. 49 de la citada llei. Finalment, resulta que la República de Cuba, que no ha contestat al trasllat efectuat per aquest Jutjat, no ha renunciat a la seva immunitat de jurisdicció. Així, segons l’ art. 7 LO 16/2015 » No se interpretará como consentimiento del Estado extranjero al ejercicio de la jurisdicción por órganos jurisdiccionales españoles respecto de un determinado proceso: […] c) La incomparecencia del Estado extranjero en el proceso». En conseqüència, d’acord amb les disposicions de la LO 16/2015 i l’establert als arts. 36 LEC i 21 LOPJ, no queda més que declarar la falta de jurisdicció d’aquest Jutjat per a conèixer del present plet. Una vegada declarada la falta de jurisdicció, no resulta ja necessari entrar a valorar la possible falta de competència internacional d’aquest Jutjat, per ser la jurisdicció una condició prèvia a la competencia (…) Tot això amb expressa condemna a la part actora al pagament de les costes que aquest incident hagi generat».

Deja un comentario