Ámbito de la ley aplicable a un contrato de agencia internacional (SAP Barcelona 4 julio 2019)

ST_20190119_NCDECATH_4563514

La Sentencia de la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Decimoprimera, de 4 de julio de 2019 desestima íntegramente el recurso contra una sentencia de primera instancia que condenó a una indemnización resultante del importe equivalente a dos años de comisiones del agente según contrato celebrado entre las partes respecto a las operaciones concluidas por MSB Bikes en territorio del agente y a Decathlon Francia. De acuerdo con la Audiencia:

El primer motiu de recurs entén que hi ha hagut en aquest cas una infracció del Reglament europeu 593/2008 conjuntament amb la normativa d’interpretació dels contractes, tot entenent que estem davant d’un pacte de submissió que implica alhora un pacte d’aplicació del dret espanyol. No es pot acollir. En primer lloc cal dir que no estem davant de cap res nova com invoca la part oponent, ja que en contestar la demanda es va invocar el principi qui indicem forum elegit ius .Tot i que contradictòriament també va invocar una prescripció basada en el Dret Francès. La clàusula de l’ art. 13 del contracte, s’interpreti d’acord amb l ‘ art. 1281 i ss. CC o 1188 i ss. CC francès, resulta clara: la intenció de les parts era sotmetre’s a la jurisdicció espanyola però en cap moment consta un pacte implícit ni explícit d’escollir la llei mercantil i civil espanyola com llei del contracte, més encara si posem en relleu que hi ha referències al dret francès en altres clàusules del contracte. I màxim si tenim en compte que el propi art. 1192 CCFrancès entén que no es poden interpretar les clàusules clares sota pena de desnaturalització (la jurisprudència francesa no permet als jutges una interpretació desnaturalitzadora de les obligacions resultants (ex. més modern sent. 4-4-2001 Cour de Cassation), de la mateixa manera que la nostra aplica el principi in claris non fit interpretatio . La idea de que remetre’s a la justícia del mandat (empresa) vulgui dir al Dret que aplica l’autoritat judicial a la que les parts es sotmeten ve de la llarga tradició francesa al respecte. I és que la vinculació jurisdicció i dret aplicable és ara mateix una tesi errònia: la confusió ve d’una concepció purament francesa procedent del seu DIPrivat intern; i és que en el sistema de dret internacional Privat germànic en general i francès en particular la determinació de l’òrgan jurisdiccional determina l’aplicació del dret nacional o territorial d’aquella autoritat; si és francès, el Dret francès, si anglès, el dret anglès, si alemany, el dret alemany, etc.; mentre que els Estats de cultura romanística que segueixen el sistema de dret internacional Privat provinent de l’estatutari nord-italià medieval i que es caracteritza perquè, determinada una jurisdicció pel punt de connexió que sigui, no significa que aquesta hagi d’aplicar el seu dret nacional, com a Dret de l’autoritat que actua, sinó el que resulti del sistema de DIPrivat propi, per aplicació dels diferents punts de connexió. I si aquesta és encara una doctrina certa quan s’aplica el DIPr. intern d’aquests estats, no és així quan, actualment, a l’espai europeu, aquests DIPr. particulars han estat substituïts pel dret uniforme de la UE. En aquest cas, pel Reglament de 2008. Sembla, al respecte, que el Reglament és clar. Aquest afer té pràcticament tots els punts de connexió a França. De fet sense la submissió als tribunals d’Espanya la competència seria plenament francesa -en realitat potser el Tribunal de comerç de Toulon no estigué tan descaminat en anul lar la clàusula de submissió, per bé que en honor a la veritat es van equivocar (i el tribunal d’apel lació ho va corregir correctament) ja que no essent consumidor ni l’ara actor ni, per suposat, el demandat, la seva decisió no estava afavorint cap part feble-. No hi ha pacte de llei aplicable. Per tant (art. 4.2) regeix la llei del país de residència habitual de la part que hagi de fer la prestació característica -l’agent resideix a França- o, en cas de dubte, (art. 4.4) s’aplica la llei del país on més connexions hi hagi. El contracte es va signar a Espanya però s’aplica a França, l’agent és francès i opera sobre territori exclusivament francès. Probablement també un Tribunal anglès que hagués d’actuar al marge del Reglament (com passarà quan sigui efectiu el Brexit ) o aplicant l’art. 4 (de no haver-hi clàusula de submissió) també s’hauria decantat per remetre el cas a França aplicant la doctrina del forum conveniens . Que està per damunt del forum shopping .

(…)

El tercer motiu de recurs, subsidiàriament a la tesi anterior, invoca infracció de l’art. L134-12 CCom. francès en la interpretació que en fa en base a la supremacia de la directiva 86/653/CEE art. 17.3 ja sigui perquè no ha estat transposada o no ho ha estat degudament. No es pot acollir. En primer lloc, neguem que no hi hagi hagut transposició. Consta que s’ha fet i quant menys s’ha de presumir que fou ben feta. I en aquest sentit, quant a la pregunta de si l’ art. 134-12 CCom francès compleix o no l’art. 17.3 de la directiva no creiem que el tribunal espanyol competent per submissió hagi d’anar més enllà d’aplicar el dret francès formalment vigent. És a dir, entenem que no som competents per iniciar una qüestió prejudicial davant del TJUE al respecte. Bàsicament perquè si bé apliquem ara i aquí dret Francès no som un Tribunal nacional francès ni, per tant, l’òrgan natural per a interposar-la. El Legislador francès va optar pel sistema de l’art. 17.3 de la Directiva, de manera que es limnita a una indemnització de danys i perjudicis. Que no s’hagin provat aquí els requisits de la directiva en si mateixa tampoc és cert. És obvi d’allò més que en ser-li rescindit el contracte l’agent ha perdut les comissions que hauria mantingut d’haver continuat el contracte, màxim atenent els antecedents de les anualitats immediates. Hi ha prova plena del perjudici. Les comissions no es paguen. Es perden per a l’agent que a partir de 1-1-2014 que cobra zero. I s’enriqueix l’empresa que, per altra banda, consta està ja fent vendes directes 8com ja feia respecte de grans clients com Decathlon abans de la resolució). Això és tangible i calculable Quant a la prova de les pèrdues d’allò invertit en la seva feina està fora de lloc perquè no es reclamen tals pèrdues. No confon la sentència els règims dels arts. 17.2 i 17.3. Simplement aplica la doctrina jurisprudencial d’aplicar la mitjana de comissions de les dues darreres anualitats.

El quart motiu de recurs argumenta, subsidiàriament, infracció de l’art. L134-15 del CCom. Francès en relació amb el càlcul de la compensació. No es pot acollir. El recurs no ens diu en què s’ha equivocat el jutjat, doncs els paràmetres emprats i que enumera no han estat criticats degudament al recurs. En tot cas no és cert que no hagi reportat beneficis a l’empresa la cartera de clients. Realment s’està defensant per l’actor que representa més o menys un 20- 25% de la facturació mundial total de la demandada. Extrem que mai ha estat negat. I a més consta la mala fe de l’empresa mare que venia directament a grans clients ja durant la vigència del contracte. No es discuteixen les bases de la condemna. Que, per tant, es reconeixen aplicables. Ni el límit legal (jurisprudencial) que és sabut que és l’habitualment emprat pels tribunals francesos.

El cinquè motiu de recurs malda per a que es compensin els 500 € de costes imposades pel Tribunal d’apel lació d’Aix-en-Provence, tot invocant els arts. 1195 – 1196 CC espanyol. No es pot acollir. Té tota la raó el Jutjat a quo de negar-s’hi en tant que no ha estat demanada en forma i d’acord a la reglamentació de la UE vigent, l’execució a Espanya de la sentència francesa que imposa aquestes costes i genera, per tant, el crèdit invocat. Altrament, no ha estat acreditat que no s’hagi exercitat l’acció executiva pertinent per recuperar-les a França. I, finalment, s’invoquen els arts. del CC espanyol quan dita compensabilitat hauria de resultar del dret francès que ni s’invoca (antics arts. 1289 i ss., abrogats perl’Ordonnance 2016-301 de 14-3-2016 vigent des d’1-10-2016 i que posà en vigor el nou art. 1347 i 1347-1 que exigeix precisament aquesta exigibilitat) que, per cert, no es prova. Raons totes elles que ens menen a confirmar pels seus propis fonaments i quants aquí s’exposen la sentència d’instància”.

 

Un comentario

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s