Ley aplicable a una donación inmobiliaria entre cónyuges convenida en documento privado (STSJ Cataluña 18 marzo 2019)

s70115_main_01

La Sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala Civil y Penal, Sección Primera, de 18 de marzo de 2019 confirma una Sentencia de la Audiencia Provincial de Barcelona que declaró que  que la actora era propietaria a título privativo de la finca sita en Igarö (Suecia) Gusavsberg, inscrita en el Registro de la Propiedad con el número registral (…) después de la donación de la mitad indivisa que le hizo su esposo en un documento privado y que el demandado D. Fermín ha incumplido las obligaciones derivadas del contrato de fecha 1 de febrero de 2012, suscrito con la actora, y, en su consecuencia, está obligado a cumplir con la obligación de pago asumida por el mismo consistente en pagar la totalidad de los costes que quedan por satisfacer para la construcción de la finca de Ingarö, según proyecto previo del arquitecto D. N. Entre otras consideraciones la Sala afirma lo siguiente: “Atès que la Unió Europea (UE) té com a objectiu el desenvolupament d’un espai de llibertat, seguretat i justícia, el correcte funcionament del mercat interior exigeix, a fi d’afavorir la previsibilitat del resultat dels litigis, una regulació de les normes aplicables entre els Estats membres sobre conflictes de llei i de jurisdicció en matèria civil amb repercussió transfronterera (art. 81.1 TFUE ). Entre altres, el Reglament abans esmentat (CE) 593/2008, del Parlament Europeu i del Consell (d’ara en endavant, Roma I) dona resposta a dita finalitat, i regula la llei aplicable a les obligacions contractuals amb caràcter universal (la llei designada és aplicable encara que no sigui la d’un Estat membre, segons que expressa l’art. 2) i partint del principi general de la llibertat d’elecció per les parts de la llei aplicable (article 3.1). Es tracta d’una norma que unifica entre els Estats membres de la UE el dret aplicable en matèria d’obligacions contractuals. La imperativitat de la norma de conflicte en dret espanyol sancionada per l’ art. 12.6 CC (“los tribunales y autoridades aplicarán de oficio las normas de conflicto del Derecho español”) comprèn totes les normes de conflicte del model espanyol, que abasta tant les estrictament internes contingudes en els articles 8 a 11 CC com les d’origen convencional i institucional, categoria aquesta que inclou les normes produïdes per la Unió Europea, com ara el Reglament esmentat. De fet, les normes de dret internacional privat del Títol Preliminar de Codi civil espanyol que fan referència a les obligacions contractuals (principalment, articles 10 i 11 CC ) han adquirir un caràcter residual d’ençà l’aplicació de Roma I atesa la regulació global de la matèria que fa aquesta norma comunitària. 3. Cal tenir en compte que Roma I s’aplica a les “obligaciones contractuales en materia civil y mercantil en las situaciones que impliquen un conflicto de leyes”, amb determinades exclusions que enumera el seu art. 1. A banda de l’exclusió genèrica de les matèries fiscals, duaneres i administratives, queden excloses de l’àmbit del Reglament 593/2008, en allò que ara interessa, (i) “las obligaciones que se deriven de relaciones familiares y de relaciones que la legislación aplicable a las mismas considere que tienen efectos comparables, incluida la obligación de alimentos” i (ii) “las obligaciones que se deriven de regímenes económicos matrimoniales, de regímenes resultantes de relaciones que la legislación aplicable a las mismas considere que tienen efectos comparables al matrimonio, y de testamentos y sucesiones” (art. 1.2, b/ i c/). Segons que precisa l’epígraf 8 dels considerandos de Roma I “las relaciones familiares deben abarcar parentesco, matrimonio, afinidad y familia colateral”. Aquestes proclamacions permeten afirmar, en línia de principi, que Roma I no aborda la regulació dels aspectes transfronterers relatius a les relacions personals i patrimonials entre cònjuges, sotmeses per tant a les regles internes de dret internacional privat específiques contingudes en els apartats 2 i 3 de l’article 9 del Codi civil (CC ). Ara bé, els efectes personals derivats del matrimoni a què es refereix l’ article 9.2 CC són estrictament les obligacions de respecte, ajuda mútua i actuació en interès de la família enumerades en els articles 67 i 68 CC i, en el cas de Catalunya, en els articles 231-2 i 231-3 CCCat . Mentre que el concepte de relacions patrimonials generades entre els cònjuges per raó directa del matrimoni al ludiria tant al règim econòmic matrimonial primari regulat en els articles 1318 a 1322 CC o en el articles 231-5 a 231-9 CCCat pel que fa a Catalunya, com al règim econòmic secundari, que és l’acordat pels cònjuges en capítols matrimonials o el supletori legal si no n’hi ha ( articles 1315 – 1316 CC i 231-10 CCCat ), i també als negocis fets en consideració al matrimoni, que en el dret català són les adquisicions oneroses amb pacte de supervivència, les donacions per raó de matrimoni atorgades fora de capítols i els drets viduals familiars ( articles 231-15 a 231-18 , i 231-27 a 231-31 CCCat ). En canvi, no formen part dels anomenats efectes patrimonials derivats estrictament del matrimoni els altres negocis -de causa onerosa o gratuïta- que els cònjuges duguin a terme en exercici de la llibertat de contractació sancionada en el dret català per l’ art. 231-11 CCCat (el seu equivalent del CC és l’art. 1323 ), ja que aquests darrers no són negocis que resultin o derivin directament del vincle matrimonial. En aquest sentit un criteri interpretatiu útil de l’abast de Roma I és el que deriva de l’informe explicatiu del Conveni de Roma de 1980 sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals, substituït en els Estats membres de la UE pel Reglament 593/2008 (art. 24 Roma I), en el qual s’afirmava que el Conveni comprenia les donacions de base netament contractual, és a dir, les que requereixen de l’acceptació del donatari, com és el cas de les previstes en els articles 618 CC i 531-12.1 CCCat , i que tot i tenir lloc en l’àmbit familiar llurs efectes es produeixen amb independència delrègim matrimonial. La qual cosa és coherent amb la interpretació autònoma del concepte obligació contractual enunciat a l’art. 1.1 de Roma I establerta pel Tribunal de Justícia de la UE, per a qui comprèn “tota obligació lliurement assumida per una part enfront d’una altra” (STJUE de 21 de enero de 2016).. El Reglament UE 2016/1103, de 24 de juny, que és aplicable a partir del 29 de gener de 2019, ha introduït un sistema de cooperació reforçada en l’àmbit de la competència, la llei aplicable, el reconeixement i l’execució de resolucions en matèria de règims econòmics matrimonials. Les disposicions d’aquest nou Reglamentrefermen que Roma I no comprenia la qüestió relativa a les relacions econòmiques entre els cònjuges. En efecte, el considerando 18 del Reglament UE 2016/1103 diu expressament que “…” . En coherència, l’article 3.1 del Reglament accepta una definició autònoma àmplia del concepte règim econòmic matrimonial “…”, que inclou sens dubte l’anomenat règim econòmic matrimonial primari i el secundari en els termes abans exposats, de manera que deixa sense efecte en el seu àmbit d’aplicació la regulació de l’ article 9.3 CC . Aquesta nova regulació evidencia que el legislador comunitari ha cregut convenient l’aprovació d’un règim de cooperació reforçada en la matèria relativa als règims econòmics matrimonials, deixant de banda però no només la regulació dels aspectes estrictament personals vinculats al matrimoni, que segueixen sotmesos a la norma de conflicte interna ( article 9.2 CC ), sinó també la matèria relativa als negocis patrimonials que facin els cònjuges entre ells emparats en la llibertat de contractació i que no són resultat directe del matrimoni, la qual resta sotmesa a Roma I. (…). El Reglament 593/2008 parteix del principi tradicional segons el qual la llei seleccionada per a regular el fons del contracte comprèn tots els aspectes del vincle contractual, incloent-hi la seva formació. Així, els articles 10 i 12 especifiquen que la llei aplicable al contracte regeix l’existència i la validesa del contracte o d’alguna de les clàusules, i també la interpretació del contracte, el compliment de les obligacions que genera, les conseqüències de l’incompliment total, parcial o defectuós de les obligacions, els modes d’extinció de les obligacions, incloses la prescripció i la caducitat, i les conseqüències de la nul litat del contracte. L’aplicació de Roma I a la donació immobiliària litigiosa comporta, en defecte d’acord entre les parts per a l’elecció de la llei aplicable, la selecció de la norma de conflicte corresponent al tipus específic de contracte convingut, que en el nostre cas és la de l’article 4.1, c/: “el contrato que tenga por objeto un derecho real inmobiliario o el arrendamiento de un bien inmueble, se regirá por la ley del país donde esté sito el bien inmueble”. També són aplicables les regles especials dels apartats 1 i 5 de l’art. 11 de Roma I relatives a la validesa formal del contracte, i que suposen una excepció al principi tradicional abans esmentat. D’una banda, perquè tots els intervinents a la donació eren a un mateix país (Espanya) en el moment de la seva perfecció, de manera que el contracte és vàlid atès que reunia els requisits de forma de la llei que regeix el fons en virtut del que resulta del Reglament -la llei sueca en aquest cas per imperatiu de l’article 4.1, c/-, encara que també ho seria si complís els requisits formals de la llei del país on s’hagi celebrat. A més, tractant-se d’un contracte que té per objecte un dret real sobre un immoble preval la regla especial segons la qual, quant a la forma, regeixen les normes de la llei del país en què es troba l’immoble sempre que, en virtut d’aquesta llei, l’aplicació de les normes sigui independent del país de celebració del contracte i de la llei que el regeixi, i aquestes normes no siguin disponibles mitjançant pacte. (…). La regulació específica a Roma I de tot allò que fa referència a la validesa formal dels contractes sotmesos al Reglament, exclou la norma de conflicte interna que regula aquesta mateixa qüestió, que és l’ art. 11 Cc . Decau per tant l’aplicació preferent postulada pel recurrent de la regla de conflicte sancionada en l’ art. 11.2 del Codi civil , segons la qual “si la ley reguladora del contenido de los actos y contratos exigiere para su validez una determinada forma o solemnidad, será siempre aplicada, incluso en el caso de otorgarse aquéllos en el extranjero”. L’aplicació de la regla de l’ art. 11.2 CC no es fonamenta en l’excepció prevista en l’article 9.2 de Roma I segons la qual les disposicions del Reglament no restringiran l’aplicació de les lleis de policia del lloc del litigi (s’entén per llei de policia “una disposición cuya observancia un país considera esencial para la salvaguardia de sus intereses públicos, tales como su organización política, social o económica, hasta el punto de exigir su aplicación a toda situación comprendida dentro de su ámbito de aplicación, cualquiera que fuese la ley aplicable según el presente Reglamento”), sinó que el recurrent la estalona en la imperativitat del precepte que invoca. La imperativitat però de l’ art. 11.2 CC decau per mor de l’aplicació preferent de Roma I, el qual no connecta de manera inseparable la validesa formal del contracte a la llei aplicable al fons, sinó que reconeix la facultat d’elecció de les parts en el termes que s’han exposat, de manera que el seu art. 11 permet que les parts triïn la llei aplicable respecte de la forma del negoci o imposa sota determinades condicions la regla lex rei sitae quan es tracta de negocis sobre béns immobles”.

Un comentario

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s