La Sentencia de la Audiencia Provincial de Barcelona, Sección Decimoprimera, de 15 de noviembre de 2019 declara que: «Una anàlisi del DIPr. aplicable, de totes formes, ens duria a haver d’aplicar un Dret búlgar que ningú ha acreditat ni provat, el que, en definitiva, ens obligaria a aplicar en tot cas el Dret espanyol (lex fori). Per tant, partint de que el Jutjat d’instància ha actuat bé aplicant Dret intern, atès que no és aplicable al cas la Llei 16/2009 ara invocada, ni per l’extemporaneïtat de la seva invocació ni per la seva intrínseca inaplicabilitat territorial, cal concloure que aquest cas es regeix per la Llei espanyola, més en concret per la LGDCU, amb preferència al CC (art. 1258) i, atès que l’art. 67 del text refós indica que «Artículo 67. Normas de derecho internacional privado. 1. La ley aplicable a los contratos celebrados con consumidores y usuarios se determinará por lo previsto en el Reglamento (CE) nº 593/2008 del Parlamento Europeo y del Consejo, de 17 de junio de 2008, sobre la ley aplicable a las obligaciones contractuales (Roma I), así como por las demás disposiciones del Derecho de la Unión Europea que les sean de aplicación. Cuando no se haya podido determinar el contenido de la ley extranjera, se aplicará subsidiariamente la ley material española», això implica que, a més de que l’ art. 4 ens diu que a manca d’elecció de Llei aplicable a un contracte, la prestació de serveis es regirà per la Llei de l’Estat on el prestador tingui la seva residencia habitual (en aquest cas seria Bulgària), en matèria de consum (lex specialis) l’ art. 6 del Reglament mena a la Llei de l’Estat de residencia habitual del consumidor només si el professional també hi actua a dit territori o hi adreça la seva activitat. Cas contrari s’apliquen els arts. 3 i 4 (elecció o llei del lloc de residencia del prestador), de forma que tots els punts de connexió possible menen a Bulgària. No podem basar-nos en Dret estranger no provat ni invocat. De manera que (l’art. 67.3 del text refós, que tampoc és aplicable al cas, ens diu «3. Las normas de protección en materia de garantías contenidas en los artículos 114 a 126 ambos inclusive, serán aplicables a los consumidores y usuarios, cualquiera que sea la ley elegida por las partes para regir el contrato, cuando éste mantenga una estrecha relación con el territorio de un Estado miembro del Espacio Económico Europeo»; no és el cas de l’art. 112) és l’art. 112 del text refós l’aplicable directament al cas. Dit precepte expressa que «Artículo 112. Pago del contrato a distancia mediante tarjeta. 1. Cuando el importe de una compra o de un servicio hubiese sido cargado fraudulenta o indebidamente utilizando el número de una tarjeta de pago, el consumidor y usuario titular de ella podrá exigir la inmediata anulación del cargo. En tal caso, las correspondientes anotaciones de adeudo y reabono en las cuentas del empresario y del consumidor y usuario titular de la tarjeta se efectuarán a la mayor brevedad. 2. Sin embargo, si la compra hubiese sido efectivamente realizada por el consumidor y usuario titular de la tarjeta y la exigencia de devolución no fuera consecuencia de haberse ejercido el derecho de desistimiento o de resolución, aquél quedará obligado frente al empresario al resarcimiento de los daños y perjuicios ocasionados como consecuencia de dicha anulación». De totes formes, a l’empara de l’ art. 1258 Cc és obvi que es podria aplicar -i sens dubte s’ha aplicat, ja veurem més endavant si bé o malament, en part-, per analogia, en aquest cas, l’ art. 27 de la Llei que ara tan impròpiament se’ns invoca alhora que l’ art. 112 RD-Leg. 1/2007, acceptant, en bona part, la sentència d’instància que el client va ajustar-se a les precaucions que allí s’hi indiquen. Tot seguit hi tornem».